[:ct]De la casa construïda per la modernitat a un miceli saludable[:es]De la casa construida por la modernidad a un micelio saludable[:]

[:ct]

Reproduïm a continuació una proposta de cartografia social elaborada per Vanessa Andreotti, pedagoga brasilera i investigadora de la Universitat de British Columbia (Cánada)

• Traduït per: Miriam Zapata i Clara Massip, amb l’autorització de l’autora
• Article original aqui

 

Per: Vanessa Andreotti

Aquesta cartografia social és un experiment educatiu i una eina pedagògica que convida a conversar sobre la nostra existència col·lectiva en un planeta que està fent front a crisis sense precedents. Aquestes converses, al seu torn, canvien la cartografia com a instrument pedagògic, creant moltes versions diferents (com un palimpsest). Ens interessen més les pròpies converses mobilitzades per la cartografia, més que no pas l’exactitud de les descripcions i representacions. Així, el que presentem aquí és una de les múltiples diagnosis i propostes possibles.

Aquesta cartografia social presenta dues imatges que comprenen una teoria del canvi. Tota teoria del canvi està construïda a partir d’una diagnosi del present i d’una proposta d’horitzó per al canvi. La primera imatge (la casa), ofereix un diagnòstic, mentre que la segona imatge (bolets i miceli) presenta la proposta d’un horitzó i d’una manera de caminar junts.

D’una banda, la cartografia social “La casa construïda per la modernitat” ofereix una diagnosi del present, focalitzada en un imaginari global modern/colonial, en el qual el ser es redueix al saber, els beneficis tenen prioritat per sobre de les persones, la Terra és tractada com un recurs, en lloc d’una relació viva, i les brillants promeses dels estats, dels mercats i de la racionalitat occidental són sostingudes negant dels danys de la pobresa, el genocidi i la destrucció del medi ambient.

D’altra banda, la cartografia social “A la cura de la Terra” convida a conversar sobre la possibilitat d’establir horitzons d’esperança més enllà de la casa construïda per la modernitat. A partir d’una metàfora centrada en la Terra, proposa que l’ecologia i la justícia econòmica (els bolets) no són viables sense les justícies cognitiva, afectiva i relacional (miceli saludable).

Juntes, ambdues cartografies apunten la necessitat d’un altre tipus d’educació que ens porti a entendre que som part d’un metabolisme més ampli i ens ensenyi a acompanyar el final de la modernitat, aprenent dels seus errors recurrents, per tal d’obrir els nostres imaginaris i cometre únicament errors nous, mentre assistim al naixement de quelcom nou, indefinit i potencialment (encara que no necessàriament) més savi.

 

La casa construïda per la modernitat

La cartografia social “La casa construïda per la modernitat” es va inspirar en la famosa i genial percepció d’Audre Lorde segons la qual:

“Les eines del senyor mai no desmantellaran la seva casa. Potser ens permeten guanyar-lo temporalment al seu propi joc, però mai no ens permetran provocar un canvi veritable”.

Les quatre primeres imatges de la part superior de la cartografia presenten una breu anàlisi de les estructures i institucions socials contemporànies que estan afrontant crisis socials, polítiques, ecològiques i econòmiques. Les quatre imatges a la base de la cartografia ofereixen una anàlisi sobre com la modernitat afecta el nostre raciocini, la pròpia noció del jo i de la realitat, els nostres desitjos i la percepció dels nostres privilegis, de manera que s’altera la nostra capacitat de sentir, de tenir esperança, de relacionar-nos, de ser i d’imaginar d’una manera diferent.

Aquesta cartografia sintetitza les crítiques a la modernitat promogudes en el marc dels estudis Indígenes, Negres, Descolonials, Post-desenvolupament, Post-colonials i dintre (de diferents formes) de la Psicoanàlisi, a partir de les obres d’estudiosos com Gayatri Spivak, Frantz Fanon, Denise Ferreira da Silva, Nelson Maldonado-Torres, Fred Moten, Arturo Escobar, Vandana Shiva, Boaventura de Souza Santos, Silvia Rivera Cusicanqui, Sylvia Wynter, Glen Coulthard, Michalinos Zembylas, Ilan Kapoor, Sara Ahmed, Leela Gandhi, David Scott, M. Jacqui Alexander, i molts altres. Una descripció de la casa va ser inicialment publicada a Stein i Andreotti (2017) i posteriorment va ser desenvolupada en profunditat a Stein, Hunt, Susa i Andreotti (2017) i Andreotti, Stein, Sutherland, Pashby, Susa i Amsler (2018).

 

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=DHRLjtC5fiw]

 

 

La casa i el Planeta

La primera imatge de la cartografia presenta una casa construïda per la modernitat que excedeix els límits del planeta. Aquesta casa està formada per:

• Uns fonaments de separabilitat (separacions entre els éssers humans i la Terra, així com entre jerarquies de valor humà).
• Una paret mestra de la raó universal basada en l’humanisme il·lustrat.
• Una paret mestra dels estats-nació moderns basats en els principis de justícia i en els drets liberals.
• Un sostre (actual) de capital global que representa el capitalisme financer amb els seus accionistes, en substitució dels sostres del capitalisme industrial i de diferents formes de socialisme en diferents contextos.

 

Costos invisibles

La segona imatge focalitza l’atenció cap als costos externalitats i invisibilitats de construcció i manteniment de la casa mitjançant l’expropiació històrica i continuada, d’espoli de terres, d’explotació, de misèria, de despossessió i epistemicidis, d’ecocidis i genocidis (tal com es produeixen en la contemporaneïtat, per exemple, amb l’extracció de minerals de sang, el comerç d’armes, la negació dels drets que els pobles indígenes adquiriren a través de tractats, la violència policial tant a dintre com als límits de la casa, la contaminació de terres i aigües per a l’extracció de recursos, el tràfic de persones, els episodis evitables de fam i desnutrició, els empresonaments racialitzats, la realització de proves de nous medicaments i tractaments a poblacions vulnerables, la interferència en les eleccions d’altres països, etc.). Una fletxa indica l’extracció de recursos del planeta cap a la casa, una altra mostra la casa abocant el seu clavegueram i aigües contaminades al planeta.

La segona imatge focalitza l’atenció cap als costos externalitats i invisibilitats de construcció i manteniment de la casa mitjançant l’expropiació històrica i continuada, d’espoli de terres, d’explotació, de misèria, de despossessió i epistemicidis, d’ecocidis i genocidis (tal com es produeixen en la contemporaneïtat, per exemple, amb l’extracció de minerals de sang, el comerç d’armes, la negació dels drets que els pobles indígenes adquiriren a través de tractats, la violència policial tant a dintre com als límits de la casa, la contaminació de terres i aigües per a l’extracció de recursos, el tràfic de persones, els episodis evitables de fam i desnutrició, els empresonaments racialitzats, la realització de proves de nous medicaments i tractaments a poblacions vulnerables, la interferència en les eleccions d’altres països, etc.). Una fletxa indica l’extracció de recursos del planeta cap a la casa, una altra mostra la casa abocant el seu clavegueram i aigües contaminades al planeta.

 

Nivells

La tercera imatge complexifica les divisions dintre de la casa i problematitza els desitjos relacionats amb la promesa de mobilitat social per a tothom. El nivell superior de la casa és presentat com el “nord del nord”: aquells que han acumulat més riquesa i poder dins de la casa i que han assegurat i estabilitzat la seva posició com a legítims productors de valor i com a hereus de la casa. El segon nivell, el “nord del sud”, es dedica a pujar els graons de la mobilitat social, esforçant-se per arribar a la posició establerta pel “nord del nord”. El soterrani és el lloc del “sud del nord”, on les persones que han estat explotades i marginades dintre de la casa i que, no podent-se identificar amb les aspiracions dels ocupants del primer i segon nivell, construeixen la seva pròpia comunitat. Fora de la casa es troba el “sud del sud”: aquells que viuen sense les seguretats i les certeses que proporciona la casa, que sostenen l’existència de la casa, pagant el preu més alt pel seu manteniment, i que lluiten per tenir formes de vida alternatives a les de dintre de la casa.

En aquesta imatge també s’identifiquen dues tipologies de conflictes: conflictes d’alta intensitat que afecten les persones que reben constantment les violències de la casa i lluiten per alternatives de supervivència al soterrani o a l’exterior de la casa; i conflictes de baixa intensitat, que afecten les persones que lluiten per la inclusió i per tenir oportunitats dintre de la casa.

 

Danys estructurals

La quarta imatge ens mostra la casa esquerdant-se sota una teulada feta malbé per l’aigua i que s’enfonsa amb el pes de les crisis socials, ecològiques, econòmiques i polítiques, incloent-hi el creixement insostenible, el consumisme, l’excedent de mà d’obra, les crisis de salut mental, i la supressió de la seguretat social i de drets. La imatge evoca les preguntes: hauríem de restaurar la casa? Ampliar-la? Construir-ne una de nova? Crear altres tipus de refugi? En moltes de les converses sobre aquesta imatge, es va posar de manifest la importància d’esmentar les diferències entre els diversos tipus de sostres, incloent-hi el capitalisme industrial i diferents tipus de socialisme. Aquest canvi del capitalisme industrial al capitalisme financer és extremament important en aquesta imatge, ja que transforma la façana de la modernitat amb relació al paper de l’Estat.

Molts acadèmics crítics han ressaltat que l’Estat-nació modern va ser creat per protegir la propietat privada (i els propietaris). Argumenten que els drets humans i civils van ser atorgats únicament mentre hi va haver convergència d’interessos entre la protecció de les persones i la protecció del capital, moltes vegades dins del context de guerra freda (quan el capitalisme necessitava ser vist com la millor alternativa front als també imperialistes moviments socialistes). Una vegada que aquests moviments ja no són percebuts com una amenaça per al capitalisme, la façana ja no és necessària i les convergències d’interessos tendeixen a desaparèixer, la qual cosa provoca la cancel·lació de drets (laborals, civils, humans). A més, en el capitalisme industrial, els propietaris de les fàbriques eren coneguts públicament i acostumaven a estar involucrats en la gestió de la producció, amb un nivell de responsabilitat personal, social i jurídica amb relació a la mà d’obra, i considerats responsables de l’impacte de la seva activitat en l’àmbit nacional. Amb la deslegitimació de les alternatives socialistes i els canvis tecnològics i estructurals del capitalisme globalitzat, el capitalisme industrial es va convertir en el capitalisme financer d’accionistes anònims interessats únicament en el retorn de les seves inversions. Aquests canvis estan relacionats a l’automatització, a les tecnologies de la informació, a la liberalització dels fluxos de comerç i de capitals, al deute normalitzat, a l’especulació financera, a l’expansió de la cultura arrelada en el desig de consum, entre altres factors. A diferència del capitalisme industrial, el capitalisme financer és anònim (sense obligació de rendició de comptes), distribuït (persones normals també són, de vegades sense saber-ho, accionistes, ja que, per exemple, els fons de pensions depenen dels rendiments financers) i se centra únicament en la maximització dels rendiments dels accionistes (és a dir, del benefici a curt termini).

 

Raciocini (imprès)

La cinquena imatge representa com la casa condiciona les nostres possibilitats d’experimentar el món, reduint el “ser” al “saber” i la “vida” a la “creació de significat”. Aquesta estructura funciona com una gramàtica que defineix el que és intel·ligible, legítim, viable i desitjable dintre de la casa. La imatge del “Boxhead” és la d’un ésser amb un gran cap quadrat i un cos diminut esbossat (inacabat). Té impresos al seu cap els referents que atribueixen coherència al projecte de la modernitat: el somni modern de progrés, desenvolupament i evolució permanents, realitzats per l’acció humana mitjançant l’ús de coneixement objectiu per controlar el medi ambient i construir una societat millor.

El ”Boxhead” “pensa, per tant existeix”: la seva relació amb el món és mediatitzada pel seu repertori cognitiu de significats, més que no pas pels seus sentits corporals. Cada referent permet una certa manera de crear significats alhora que desactiva totes les altres formes, limitant així el seu propi sentit de la realitat. El logocentrisme l’obliga a creure que la realitat, en la seva totalitat, pot ser descrita amb el llenguatge. L’universalisme el porta a entendre la seva interpretació de la realitat com a objectiva i protegir-la com l’única visió del món legítima i valuosa. El raonament antropocèntric el fa veure’s a si mateix separat de la natura, amb el mandat de gestionar-la, explotar-la i controlar-la. El pensament teleològic el fa voler planificar la construcció d’un futur que ja aconsegueix imaginar. El pensament dialèctic l’atrapa en una lògica lineal obsessionada amb el consens i la resolució, i contrària a les paradoxes, les complexitats i les contradiccions. El pensament al·locrònic i evolutiu el fa jutjar a les altres persones en base a un criteri segons el qual ell és representat com un ésser del present dins d’una noció del temps lineal, mentre que els altres es troben el passat, i té la funció de liderar la humanitat per un camí únic d’evolució (com a culminació de la civilització). Aquesta imatge suggereix que l’esbós del “Boxhead” pot ser interromput mitjançant les forces sensuals/encarnades i estètiques vinculades a allò eròtic, sobrehumà, diví, lúdic i hilarant.

 

Pors assegurades / arrelades

La sisena imatge suggereix que la casa de la modernitat està relacionada amb les pors existencials creades a partir de la separabilitat del ésser humà de la natura i el seu projecte de transcendència. La separabilitat sustenta la casa: un cop deixem de ser percebuts com a éssers vinculats amb la terra, els uns amb els altres i amb el cosmos; la terra es converteix en un “recurs” o una “propietat”, tots els altres cossos (incloent-hi els humans) necessiten justificar la seva existència produint valor en economies de valor predeterminades. El projecte de transcendència de la natura pot adoptar diferents formes, però sovint es caracteritza per una aversió a la mort, al dolor i a la pèrdua, a la superació de la natura, de les imperfeccions, de les condicions materials, de la interdependència i del control d’un camí que pugui assegurar l’assoliment d’un ideal superior (no necessàriament vinculat a la noció de Déu), per exemple: d’una vida millor, de “grandesa”, de sobirania, de civilització, de progrés, de desenvolupament, d’evolució, etc., definits de múltiples maneres. La casa construïda per la modernitat genera unes pors determinades que ens motiven a mobilitzar-nos per contribuir a la seva pròpia reproducció i expansió. Aquestes pors es converteixen en inseguretats existencials relacionades amb la nostra vulnerabilitat, falta d’autonomia i falta d’autosuficiència davant la mort, el dolor, la “naturalesa” i la immensitat de l’univers. Les nostres pors d’escassetat, inutilitat, misèria, buit existencial, pèrdua, dolor, mort, in-permanència, incompetència i insignificança són mobilitzades en les economies modernes de producció de valor, en les quals es nega el valor intrínsec de la vida humana i no humana.

 

Desitjos compensatoris

Quan participem en la producció de valor per donar utilitat i validesa a la nostra existència, i ho fem mitjançant els valors econòmics, intel·lectuals, afectius i materials establerts per la modernitat, assignem als nostres desitjos una correspondència amb aquests valors. Per exemple, la nostra por a l’escassetat, es converteix en un desig “positiu” d’acumulació; la nostra por a la in-permanència es converteix en un desig de domini, de certesa, consens, coherència i control. La nostra por a la incompetència es converteix en un desig d’autoritat, i la nostra por a la insignificança, en el desig de validació externa: de la comunitat (segons els nostres termes) i universal (normalització).

 

Percepció de privilegis

Els nostres desitjos compensatoris, projectats a l’interior de la casa i que depenen de la seva existència, es converteixen en drets naturalitzats, en privilegis, que marquen i limiten la nostra capacitat d’afrontar i navegar per les complexitats de les crisis social, econòmica, política i ecològica que empitjoren a mesura que la casa s’esquerda. Per exemple, el desig d’acumulació és projectat com a dret a la propietat, el desig de domini com a dret a l’autonomia i a l’estabilitat, el desig d’autoritat com a dret a l’arbitratge de la justícia, el desig de la validació com a dret a l’admiració, a la innocència, a la virtut, a l’excepcionalisme, a l’auto-autoria (exigint que el món et vegi de la mateixa forma com tu et veus) i al lideratge. Aquests drets determinen la dimensió de les nostres esperances i fantasies de mantenir hàbits colonials i de retenir la força de la vida humana a l’interior de la casa ensorrada.

 

A la cura de la Terra (In Earth CARE*)

La segona cartografia social es basa en una anàlisi que pressuposa que la separabilitat (l’intent de negar el nostre vincle amb la Terra, el cosmos i els altres) és l’arrel dels problemes que hem d’afrontar pel fet de no imaginar una existència fora de la casa de la modernitat. En aquest sentit, els reptes als quals fem front no estan relacionats a una falta d’informació o d’estratègia, sinó a un hàbit colonial de ser. Com a resposta, la cartografia se centra en la tasca invisibilitzada de la Terra que té cura de nosaltres, en les nostres responsabilitats de reciprocitat com a part integrant del seu metabolisme i en el nostre deure de rendir comptes davant les generacions futures d’éssers humans i no humans. L’analogia del miceli és utilitzada en referència al rol dels bolets en la descomposició, regeneració, comunicació i distribució dels nutrients dins del sistema ecològic. Aquesta analogia és també utilitzada per expressar que la justícia ecològica i econòmica (els bolets) no són viables sense la justícia cognitiva, afectiva i relacional (miceli saludable). Nosaltres treballem amb les nocions transformadores i regeneradores (en lloc de liberals i representatives) de la justícia que esperem assolir en el futur.

 

 

• Justícia ecològica és definida com “l’acció a partir de i en favor de la salut i el benestar metabòlics” i la justícia econòmica es defineix com la “cooperació cap a l’equilibri (metabòlic) sistèmic”. Sota la superfície, el miceli representa la justícia cognitiva, afectiva i relacional.
• Justícia cognitiva: es refereix a “establir punts de trobada entre coneixements i ignoràncies, i redimensionar la nostra relació amb el llenguatge, el significat i el coneixement (el conegut, el desconegut i l’incognoscible)”, desaprenent el llegat que la casa de la modernitat ha impregnat en el nostre raciocini.
• Justícia afectiva: es refereix a “reconfigurar les nostres connexions neuro-biològiques (neuro-gènesi) mitjançant la digestió i la transformació dels nostres traumes, pors, negacions i contradiccions – confrontant les nostres inseguretats i reubicant els nostres desitjos lluny de les inversions i hàbits colonials modernes.
• Justícia relacional: es refereix a “l’establiment de les relacions més enllà del coneixement, la identitat i la comprensió, i a desenvolupament de les polítiques des d’un espai d’interdependència col·lectiva i de tendresa radical – encarnant les condicions existencials de responsabilitat, generositat, humilitat, i compassió, promulgades no només com a eleccions intel·lectuals, sinó com un hàbit que promou l’emergència de noves formes de relació política.

 

El vent evoca l’aspiració de nous horitzons d’esperança més enllà de (la fi de) la casa de la modernitat, i particularment de la seva concepció liberal de justícia i de drets. La pluja representa les lliçons apreses de les lluites racials, de gènere, classe, queer, discapacitat, entre moltes altres pel reconeixement, l’accés, la redistribució i la representació política dins de la casa, així com els moviments indigenistes, anticolonials, abolicionistes que s’han gestat a l’exterior de la casa.

L’aurèola del sol (arc de sant Martí) representa moltes profecies indígenes referents a l’arribada d’una etapa millor per a la humanitat i per a totes les nostres relacions.

 

*EarthCARE és un acrònim de: orientacions Ecològiques (Earth), Cognitives, Afectives, Relacionals i Econòmiques (CARE) de justícia transformadora i regenerativa.

 

Referències:

• Andreotti, V., Stein, S., Sutherland, A., Pashby, K., Susa, R., Amsler, S. (2018) Mobilising Different Conversations about Global Justice in Education: Toward Alternative Futures in Uncertain Times’, Policy & Practice: A Development Edcation Review, 26(Spring), 9-41.
• Stein, S., Hunt, D., Susa, R., Andreotti, V.(2017): The Educational Challenge of Unraveling the Fantasies of Ontological Security, Diaspora, Indigenous, and Minority Education. iFirst: http://dx.doi.org/10.1080/15595692.2017.1291501

[:es]

Reproduïm a continuació una proposta de cartografia social elaborada per Vanessa Andreotti, pedagoga brasilera i investigadora de la Universitat de British Columbia (Cánada)

• Traduït per: Miriam Zapata i Clara Massip, amb l’autorització de l’autora
• Article original aqui

 

Per: Vanessa Andreotti

Aquesta cartografia social és un experiment educatiu i una eina pedagògica que convida a conversar sobre la nostra existència col·lectiva en un planeta que està fent front a crisis sense precedents. Aquestes converses, al seu torn, canvien la cartografia com a instrument pedagògic, creant moltes versions diferents (com un palimpsest). Ens interessen més les pròpies converses mobilitzades per la cartografia, més que no pas l’exactitud de les descripcions i representacions. Així, el que presentem aquí és una de les múltiples diagnosis i propostes possibles.

Aquesta cartografia social presenta dues imatges que comprenen una teoria del canvi. Tota teoria del canvi està construïda a partir d’una diagnosi del present i d’una proposta d’horitzó per al canvi. La primera imatge (la casa), ofereix un diagnòstic, mentre que la segona imatge (bolets i miceli) presenta la proposta d’un horitzó i d’una manera de caminar junts.

D’una banda, la cartografia social “La casa construïda per la modernitat” ofereix una diagnosi del present, focalitzada en un imaginari global modern/colonial, en el qual el ser es redueix al saber, els beneficis tenen prioritat per sobre de les persones, la Terra és tractada com un recurs, en lloc d’una relació viva, i les brillants promeses dels estats, dels mercats i de la racionalitat occidental són sostingudes negant dels danys de la pobresa, el genocidi i la destrucció del medi ambient.

D’altra banda, la cartografia social “A la cura de la Terra” convida a conversar sobre la possibilitat d’establir horitzons d’esperança més enllà de la casa construïda per la modernitat. A partir d’una metàfora centrada en la Terra, proposa que l’ecologia i la justícia econòmica (els bolets) no són viables sense les justícies cognitiva, afectiva i relacional (miceli saludable).

Juntes, ambdues cartografies apunten la necessitat d’un altre tipus d’educació que ens porti a entendre que som part d’un metabolisme més ampli i ens ensenyi a acompanyar el final de la modernitat, aprenent dels seus errors recurrents, per tal d’obrir els nostres imaginaris i cometre únicament errors nous, mentre assistim al naixement de quelcom nou, indefinit i potencialment (encara que no necessàriament) més savi.

 

La casa construïda per la modernitat

La cartografia social “La casa construïda per la modernitat” es va inspirar en la famosa i genial percepció d’Audre Lorde segons la qual:

“Les eines del senyor mai no desmantellaran la seva casa. Potser ens permeten guanyar-lo temporalment al seu propi joc, però mai no ens permetran provocar un canvi veritable”.

Les quatre primeres imatges de la part superior de la cartografia presenten una breu anàlisi de les estructures i institucions socials contemporànies que estan afrontant crisis socials, polítiques, ecològiques i econòmiques. Les quatre imatges a la base de la cartografia ofereixen una anàlisi sobre com la modernitat afecta el nostre raciocini, la pròpia noció del jo i de la realitat, els nostres desitjos i la percepció dels nostres privilegis, de manera que s’altera la nostra capacitat de sentir, de tenir esperança, de relacionar-nos, de ser i d’imaginar d’una manera diferent.

Aquesta cartografia sintetitza les crítiques a la modernitat promogudes en el marc dels estudis Indígenes, Negres, Descolonials, Post-desenvolupament, Post-colonials i dintre (de diferents formes) de la Psicoanàlisi, a partir de les obres d’estudiosos com Gayatri Spivak, Frantz Fanon, Denise Ferreira da Silva, Nelson Maldonado-Torres, Fred Moten, Arturo Escobar, Vandana Shiva, Boaventura de Souza Santos, Silvia Rivera Cusicanqui, Sylvia Wynter, Glen Coulthard, Michalinos Zembylas, Ilan Kapoor, Sara Ahmed, Leela Gandhi, David Scott, M. Jacqui Alexander, i molts altres. Una descripció de la casa va ser inicialment publicada a Stein i Andreotti (2017) i posteriorment va ser desenvolupada en profunditat a Stein, Hunt, Susa i Andreotti (2017) i Andreotti, Stein, Sutherland, Pashby, Susa i Amsler (2018).

 

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=DHRLjtC5fiw]

 

 

La casa i el Planeta

La primera imatge de la cartografia presenta una casa construïda per la modernitat que excedeix els límits del planeta. Aquesta casa està formada per:

• Uns fonaments de separabilitat (separacions entre els éssers humans i la Terra, així com entre jerarquies de valor humà).
• Una paret mestra de la raó universal basada en l’humanisme il·lustrat.
• Una paret mestra dels estats-nació moderns basats en els principis de justícia i en els drets liberals.
• Un sostre (actual) de capital global que representa el capitalisme financer amb els seus accionistes, en substitució dels sostres del capitalisme industrial i de diferents formes de socialisme en diferents contextos.

 

Costos invisibles

La segona imatge focalitza l’atenció cap als costos externalitats i invisibilitats de construcció i manteniment de la casa mitjançant l’expropiació històrica i continuada, d’espoli de terres, d’explotació, de misèria, de despossessió i epistemicidis, d’ecocidis i genocidis (tal com es produeixen en la contemporaneïtat, per exemple, amb l’extracció de minerals de sang, el comerç d’armes, la negació dels drets que els pobles indígenes adquiriren a través de tractats, la violència policial tant a dintre com als límits de la casa, la contaminació de terres i aigües per a l’extracció de recursos, el tràfic de persones, els episodis evitables de fam i desnutrició, els empresonaments racialitzats, la realització de proves de nous medicaments i tractaments a poblacions vulnerables, la interferència en les eleccions d’altres països, etc.). Una fletxa indica l’extracció de recursos del planeta cap a la casa, una altra mostra la casa abocant el seu clavegueram i aigües contaminades al planeta.

La segona imatge focalitza l’atenció cap als costos externalitats i invisibilitats de construcció i manteniment de la casa mitjançant l’expropiació històrica i continuada, d’espoli de terres, d’explotació, de misèria, de despossessió i epistemicidis, d’ecocidis i genocidis (tal com es produeixen en la contemporaneïtat, per exemple, amb l’extracció de minerals de sang, el comerç d’armes, la negació dels drets que els pobles indígenes adquiriren a través de tractats, la violència policial tant a dintre com als límits de la casa, la contaminació de terres i aigües per a l’extracció de recursos, el tràfic de persones, els episodis evitables de fam i desnutrició, els empresonaments racialitzats, la realització de proves de nous medicaments i tractaments a poblacions vulnerables, la interferència en les eleccions d’altres països, etc.). Una fletxa indica l’extracció de recursos del planeta cap a la casa, una altra mostra la casa abocant el seu clavegueram i aigües contaminades al planeta.

 

Nivells

La tercera imatge complexifica les divisions dintre de la casa i problematitza els desitjos relacionats amb la promesa de mobilitat social per a tothom. El nivell superior de la casa és presentat com el “nord del nord”: aquells que han acumulat més riquesa i poder dins de la casa i que han assegurat i estabilitzat la seva posició com a legítims productors de valor i com a hereus de la casa. El segon nivell, el “nord del sud”, es dedica a pujar els graons de la mobilitat social, esforçant-se per arribar a la posició establerta pel “nord del nord”. El soterrani és el lloc del “sud del nord”, on les persones que han estat explotades i marginades dintre de la casa i que, no podent-se identificar amb les aspiracions dels ocupants del primer i segon nivell, construeixen la seva pròpia comunitat. Fora de la casa es troba el “sud del sud”: aquells que viuen sense les seguretats i les certeses que proporciona la casa, que sostenen l’existència de la casa, pagant el preu més alt pel seu manteniment, i que lluiten per tenir formes de vida alternatives a les de dintre de la casa.

En aquesta imatge també s’identifiquen dues tipologies de conflictes: conflictes d’alta intensitat que afecten les persones que reben constantment les violències de la casa i lluiten per alternatives de supervivència al soterrani o a l’exterior de la casa; i conflictes de baixa intensitat, que afecten les persones que lluiten per la inclusió i per tenir oportunitats dintre de la casa.

 

Danys estructurals

La quarta imatge ens mostra la casa esquerdant-se sota una teulada feta malbé per l’aigua i que s’enfonsa amb el pes de les crisis socials, ecològiques, econòmiques i polítiques, incloent-hi el creixement insostenible, el consumisme, l’excedent de mà d’obra, les crisis de salut mental, i la supressió de la seguretat social i de drets. La imatge evoca les preguntes: hauríem de restaurar la casa? Ampliar-la? Construir-ne una de nova? Crear altres tipus de refugi? En moltes de les converses sobre aquesta imatge, es va posar de manifest la importància d’esmentar les diferències entre els diversos tipus de sostres, incloent-hi el capitalisme industrial i diferents tipus de socialisme. Aquest canvi del capitalisme industrial al capitalisme financer és extremament important en aquesta imatge, ja que transforma la façana de la modernitat amb relació al paper de l’Estat.

Molts acadèmics crítics han ressaltat que l’Estat-nació modern va ser creat per protegir la propietat privada (i els propietaris). Argumenten que els drets humans i civils van ser atorgats únicament mentre hi va haver convergència d’interessos entre la protecció de les persones i la protecció del capital, moltes vegades dins del context de guerra freda (quan el capitalisme necessitava ser vist com la millor alternativa front als també imperialistes moviments socialistes). Una vegada que aquests moviments ja no són percebuts com una amenaça per al capitalisme, la façana ja no és necessària i les convergències d’interessos tendeixen a desaparèixer, la qual cosa provoca la cancel·lació de drets (laborals, civils, humans). A més, en el capitalisme industrial, els propietaris de les fàbriques eren coneguts públicament i acostumaven a estar involucrats en la gestió de la producció, amb un nivell de responsabilitat personal, social i jurídica amb relació a la mà d’obra, i considerats responsables de l’impacte de la seva activitat en l’àmbit nacional. Amb la deslegitimació de les alternatives socialistes i els canvis tecnològics i estructurals del capitalisme globalitzat, el capitalisme industrial es va convertir en el capitalisme financer d’accionistes anònims interessats únicament en el retorn de les seves inversions. Aquests canvis estan relacionats a l’automatització, a les tecnologies de la informació, a la liberalització dels fluxos de comerç i de capitals, al deute normalitzat, a l’especulació financera, a l’expansió de la cultura arrelada en el desig de consum, entre altres factors. A diferència del capitalisme industrial, el capitalisme financer és anònim (sense obligació de rendició de comptes), distribuït (persones normals també són, de vegades sense saber-ho, accionistes, ja que, per exemple, els fons de pensions depenen dels rendiments financers) i se centra únicament en la maximització dels rendiments dels accionistes (és a dir, del benefici a curt termini).

 

Raciocini (imprès)

La cinquena imatge representa com la casa condiciona les nostres possibilitats d’experimentar el món, reduint el “ser” al “saber” i la “vida” a la “creació de significat”. Aquesta estructura funciona com una gramàtica que defineix el que és intel·ligible, legítim, viable i desitjable dintre de la casa. La imatge del “Boxhead” és la d’un ésser amb un gran cap quadrat i un cos diminut esbossat (inacabat). Té impresos al seu cap els referents que atribueixen coherència al projecte de la modernitat: el somni modern de progrés, desenvolupament i evolució permanents, realitzats per l’acció humana mitjançant l’ús de coneixement objectiu per controlar el medi ambient i construir una societat millor.

El ”Boxhead” “pensa, per tant existeix”: la seva relació amb el món és mediatitzada pel seu repertori cognitiu de significats, més que no pas pels seus sentits corporals. Cada referent permet una certa manera de crear significats alhora que desactiva totes les altres formes, limitant així el seu propi sentit de la realitat. El logocentrisme l’obliga a creure que la realitat, en la seva totalitat, pot ser descrita amb el llenguatge. L’universalisme el porta a entendre la seva interpretació de la realitat com a objectiva i protegir-la com l’única visió del món legítima i valuosa. El raonament antropocèntric el fa veure’s a si mateix separat de la natura, amb el mandat de gestionar-la, explotar-la i controlar-la. El pensament teleològic el fa voler planificar la construcció d’un futur que ja aconsegueix imaginar. El pensament dialèctic l’atrapa en una lògica lineal obsessionada amb el consens i la resolució, i contrària a les paradoxes, les complexitats i les contradiccions. El pensament al·locrònic i evolutiu el fa jutjar a les altres persones en base a un criteri segons el qual ell és representat com un ésser del present dins d’una noció del temps lineal, mentre que els altres es troben el passat, i té la funció de liderar la humanitat per un camí únic d’evolució (com a culminació de la civilització). Aquesta imatge suggereix que l’esbós del “Boxhead” pot ser interromput mitjançant les forces sensuals/encarnades i estètiques vinculades a allò eròtic, sobrehumà, diví, lúdic i hilarant.

 

Pors assegurades / arrelades

La sisena imatge suggereix que la casa de la modernitat està relacionada amb les pors existencials creades a partir de la separabilitat del ésser humà de la natura i el seu projecte de transcendència. La separabilitat sustenta la casa: un cop deixem de ser percebuts com a éssers vinculats amb la terra, els uns amb els altres i amb el cosmos; la terra es converteix en un “recurs” o una “propietat”, tots els altres cossos (incloent-hi els humans) necessiten justificar la seva existència produint valor en economies de valor predeterminades. El projecte de transcendència de la natura pot adoptar diferents formes, però sovint es caracteritza per una aversió a la mort, al dolor i a la pèrdua, a la superació de la natura, de les imperfeccions, de les condicions materials, de la interdependència i del control d’un camí que pugui assegurar l’assoliment d’un ideal superior (no necessàriament vinculat a la noció de Déu), per exemple: d’una vida millor, de “grandesa”, de sobirania, de civilització, de progrés, de desenvolupament, d’evolució, etc., definits de múltiples maneres. La casa construïda per la modernitat genera unes pors determinades que ens motiven a mobilitzar-nos per contribuir a la seva pròpia reproducció i expansió. Aquestes pors es converteixen en inseguretats existencials relacionades amb la nostra vulnerabilitat, falta d’autonomia i falta d’autosuficiència davant la mort, el dolor, la “naturalesa” i la immensitat de l’univers. Les nostres pors d’escassetat, inutilitat, misèria, buit existencial, pèrdua, dolor, mort, in-permanència, incompetència i insignificança són mobilitzades en les economies modernes de producció de valor, en les quals es nega el valor intrínsec de la vida humana i no humana.

 

Desitjos compensatoris

Quan participem en la producció de valor per donar utilitat i validesa a la nostra existència, i ho fem mitjançant els valors econòmics, intel·lectuals, afectius i materials establerts per la modernitat, assignem als nostres desitjos una correspondència amb aquests valors. Per exemple, la nostra por a l’escassetat, es converteix en un desig “positiu” d’acumulació; la nostra por a la in-permanència es converteix en un desig de domini, de certesa, consens, coherència i control. La nostra por a la incompetència es converteix en un desig d’autoritat, i la nostra por a la insignificança, en el desig de validació externa: de la comunitat (segons els nostres termes) i universal (normalització).

 

Percepció de privilegis

Els nostres desitjos compensatoris, projectats a l’interior de la casa i que depenen de la seva existència, es converteixen en drets naturalitzats, en privilegis, que marquen i limiten la nostra capacitat d’afrontar i navegar per les complexitats de les crisis social, econòmica, política i ecològica que empitjoren a mesura que la casa s’esquerda. Per exemple, el desig d’acumulació és projectat com a dret a la propietat, el desig de domini com a dret a l’autonomia i a l’estabilitat, el desig d’autoritat com a dret a l’arbitratge de la justícia, el desig de la validació com a dret a l’admiració, a la innocència, a la virtut, a l’excepcionalisme, a l’auto-autoria (exigint que el món et vegi de la mateixa forma com tu et veus) i al lideratge. Aquests drets determinen la dimensió de les nostres esperances i fantasies de mantenir hàbits colonials i de retenir la força de la vida humana a l’interior de la casa ensorrada.

 

A la cura de la Terra (In Earth CARE*)

La segona cartografia social es basa en una anàlisi que pressuposa que la separabilitat (l’intent de negar el nostre vincle amb la Terra, el cosmos i els altres) és l’arrel dels problemes que hem d’afrontar pel fet de no imaginar una existència fora de la casa de la modernitat. En aquest sentit, els reptes als quals fem front no estan relacionats a una falta d’informació o d’estratègia, sinó a un hàbit colonial de ser. Com a resposta, la cartografia se centra en la tasca invisibilitzada de la Terra que té cura de nosaltres, en les nostres responsabilitats de reciprocitat com a part integrant del seu metabolisme i en el nostre deure de rendir comptes davant les generacions futures d’éssers humans i no humans. L’analogia del miceli és utilitzada en referència al rol dels bolets en la descomposició, regeneració, comunicació i distribució dels nutrients dins del sistema ecològic. Aquesta analogia és també utilitzada per expressar que la justícia ecològica i econòmica (els bolets) no són viables sense la justícia cognitiva, afectiva i relacional (miceli saludable). Nosaltres treballem amb les nocions transformadores i regeneradores (en lloc de liberals i representatives) de la justícia que esperem assolir en el futur.

 

 

• Justícia ecològica és definida com “l’acció a partir de i en favor de la salut i el benestar metabòlics” i la justícia econòmica es defineix com la “cooperació cap a l’equilibri (metabòlic) sistèmic”. Sota la superfície, el miceli representa la justícia cognitiva, afectiva i relacional.
• Justícia cognitiva: es refereix a “establir punts de trobada entre coneixements i ignoràncies, i redimensionar la nostra relació amb el llenguatge, el significat i el coneixement (el conegut, el desconegut i l’incognoscible)”, desaprenent el llegat que la casa de la modernitat ha impregnat en el nostre raciocini.
• Justícia afectiva: es refereix a “reconfigurar les nostres connexions neuro-biològiques (neuro-gènesi) mitjançant la digestió i la transformació dels nostres traumes, pors, negacions i contradiccions – confrontant les nostres inseguretats i reubicant els nostres desitjos lluny de les inversions i hàbits colonials modernes.
• Justícia relacional: es refereix a “l’establiment de les relacions més enllà del coneixement, la identitat i la comprensió, i a desenvolupament de les polítiques des d’un espai d’interdependència col·lectiva i de tendresa radical – encarnant les condicions existencials de responsabilitat, generositat, humilitat, i compassió, promulgades no només com a eleccions intel·lectuals, sinó com un hàbit que promou l’emergència de noves formes de relació política.

 

El vent evoca l’aspiració de nous horitzons d’esperança més enllà de (la fi de) la casa de la modernitat, i particularment de la seva concepció liberal de justícia i de drets. La pluja representa les lliçons apreses de les lluites racials, de gènere, classe, queer, discapacitat, entre moltes altres pel reconeixement, l’accés, la redistribució i la representació política dins de la casa, així com els moviments indigenistes, anticolonials, abolicionistes que s’han gestat a l’exterior de la casa.

L’aurèola del sol (arc de sant Martí) representa moltes profecies indígenes referents a l’arribada d’una etapa millor per a la humanitat i per a totes les nostres relacions.

 

*EarthCARE és un acrònim de: orientacions Ecològiques (Earth), Cognitives, Afectives, Relacionals i Econòmiques (CARE) de justícia transformadora i regenerativa.

 

Referències:

• Andreotti, V., Stein, S., Sutherland, A., Pashby, K., Susa, R., Amsler, S. (2018) Mobilising Different Conversations about Global Justice in Education: Toward Alternative Futures in Uncertain Times’, Policy & Practice: A Development Edcation Review, 26(Spring), 9-41.
• Stein, S., Hunt, D., Susa, R., Andreotti, V.(2017): The Educational Challenge of Unraveling the Fantasies of Ontological Security, Diaspora, Indigenous, and Minority Education. iFirst: http://dx.doi.org/10.1080/15595692.2017.1291501

[:]